|
Del
libro: Diccionari de les Llengües d’Europa Ignasi
Badia i Capdevila Ed.
Enciclopèdia Catalana. Barcelona,
2002 andalús Parlar
meridional castellà (à
castellà meridional)
resultat de 1'evolució de la llengua que del s XIII al s XVI van dur a
Andalusia repobladors castellans i lleonesos. A partir del s XVI hi va
començar una serie d'evolucions fonètiques que, portant a l'extrem
tendències internes de la llengua castellana, va originar un sistema
fonològic diferent del de 1'idioma estàndard. De fet, basada en la
parla de Sevilla, hi ha una norma de pronunciació andalusa, prestigiosa
i ben diferenciada de la general. A més de presentar els trets generals
de les varietats meridionals castellanes, 1'andalús en té de propis:
una entonació característica; la tendencia a perdre [l], [r] i [n]
finals, amb nasalització, en el darrer cas, de la vocal prèvia; el pas
de [t∫] a [∫] i de [j], que pot ser producte del ieisme, a
[3], que provoca 1'aparició d'una parella de sons palatals que el
castellà estàndard desconeix; la substitució en gai-rebé tot el
territori de la [s] estàndard per altres variants d'aquest so, i la
confusió dels dos sons de la llengua estàndard [s] i [θ] en un de
sol, [s] o [θ] segons la zona. La desaparició de la consonant
aspirada [h], corresponent a la [s] final estàndard, fa que s'esvaeixi
la distinció entre el singular i el plural dels noms i entre diverses
persones verbals. Per a compensar aquesta pèrdua, a la part oriental
d'Andalusia ha aparegut un nou sistema vocàlic, de vuit unitats, en què
s'oposen variants obertes i tancades de [a], [e] i [o], amb la qual cosa
es recuperen les distincions morfològiques perdudes (à
murcià). A
l'Andalusia occidental, on aquest fenomen no es dona, per a distingir
les formes verbals es tendeix a utilitzar molt el pronom personal
subjecte, que, en el cas de la segona persona del plural, és la forma
de cortesia ustedes, que ha substituit totalment vosotros.
En andalús, el sistema de pronoms personals febles de tercera persona
de la llengua estàndard es conserva, a diferencia del que passa en castellà
septentrional↑. El lèxic es de base castellana, pero conté
també manlleus mossàrabs, àrabs, lleonesos, aragonesos i catalans.
L'andalús, la vitalitat actual del qual es molt gran, es parla a la
major part d'Andalusia, i també a Gibraltar, Ceuta i Melilla. TEXT
ANDALÚS SOBRE LA COLLITA DE L'OLIVA L’asituna
se recolerta entre muherę y ombrę. Los ombrę se dedicã
al abareo, a abareal·lą, ehto é que s'echan abaho del olibo. Y
luego lah muherę l'arrecohe. Si se utilisã saco, en ese ihtante de
que se cohe, luego, uno que se didica al acarreo yega con la behtią
y loh carga, y se lo yeba al molino o fábrica. "L’oliva
es recol·lecta entre dones i homes. Els homes es dediquen a la batuda,
a batre-les, això és que es fan caure de l'olivera. I després les
dones la cullen. Si s'utilitzen sacs, en aquest instant que es cull,
després, un que es dedica al tragí arriba amb les bèsties i els
carrega, i se'ls enduu al molí o fàbrica."
|